L’expansió del liberalisme després de la Revolució Francesa i la participació de totes les capes socials en els afers polítics va donar lloc a un nou model associatiu: l’ateneïsme. Els ateneus van ser uns espais oberts i flexibles on la política i la cultura van anar popularitzant-se, tenien els seus orígens en les tertúlies informals que poc a poc van anar convertint-se en clubs i reglamentant-se, donant lloc als cercles, centres o ateneus. La major part d’ells eren espais vinculats a grups que apostaven per realitzar avenços socials i polítics. Al seu interior s’hi combinava l’oci (cafès, balls, jocs). Al seu interior s’hi combinava l’oci (cafès, balls, jocs) amb la cultura (biblioteques, xerrades, corals, música, escoles, etc.), la política (mítings, eleccions, etc.) o l’economia (sindicalisme, cooperativisme).
Els Països Catalans no van estar exempts d’aquest associacionisme, a principis del segle XIX els liberals catalans començaren a organitzar-se entorn de diferents cercles i clubs. Però és a partir del Sexenni Revolucionari (1868-1874) quan es multipliquen els centres socials, republicans i catalanistes van ser els principals impulsors creant una àmplia xarxa associativa espontània i sense massa connexions entre sí.

A principis de segle XX l’obrerisme es refà i crea la seua pròpia xarxa associativa, principalment, l’anarquisme amb els seus ateneus llibertaris. Per bé que també hi hagué models mixtos com l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), punt de trobada de catalanistes, republicans, socialistes, anarquistes o comunistes. Cercles, ateneus o centres ocupaven un punt central a la vida de finals del XIX i principis del XX.

La Segona República va mantenir i ampliar aquesta xarxa associativa, tot i la repressió de la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) i la Guerra Civil (1936-39) que va suposar un espai de tan sols sis anys per refer-se. El franquisme va posar punt i final a una forma associativa lliure, participativa i democràtica; tot plegat una alternativa a la societat capitalista, espanyolitzada o monàrquica.

La represa no va ser fins passats uns anys després de la mort de Franco, tanmateix, els pactes de la Transició van portar la participació ciutadana i sindical a enquadrar-se dins unes institucions marcades per les mancances democràtiques, deixant orfes els espais alternatius i la participació al carrer. Tan sols l’anarquisme i l’independentisme, únics sectors que no acceptaren la Transició, van mantenir viva una flama més enllà de les institucions. Al llarg dels anys 80 i 90 es comencen a recuperar ateneus, casals o centres, encara que amb canvis importants. Entre els primers espais que apareixen trobem el Ger de Sant Pere de Ribes (1982), el Casal Jaume Compte (1990) o les primeres cases ocupades (1984). Aquest panorama s’anirà ampliant i diversificant al llarg dels anys 90 i primera dècada de segle XXI.

Les comarques de la Plana

Les comarques regades pel Canal d’Urgell no queden al marge de tot aquest moviment associatiu, durant el període que va des de finals del segle XIX a 1939 veuen florir diversos espais socials. Caldria destacar el pes del republicanisme que va teixir la xarxa més àmplia de centres socials d’aquestes comarques. Diversos centres republicans van tenir seu en pobles entre els que
caldria destacar Mollerussa (1888), Linyola (1889), Golmés (1898), Bell-lloc (1905), Bellmunt (1905), Bellpuig (1905), Castellserà (1906), Bellvís (1907), Ivars (1907), Juneda (1913) o Vilanova de Bellpuig (1913), per posar alguns exemples. Alguns d’aquests centres compartiran espai amb altres ideologies, sobretot, a partir de la divisió entre republicans lerrouxistes i nacionalistes; la major part dels centres de la plana es decanten pel nacionalisme a qui donaran cobertura fins a la seua fi.

Tanmateix, el 1915 es funda a Mollerussa el Centre Cultural L’Avenir (a l’actual carrer de l’estació), espai vinculat al nacionalisme català on s’hi realitzaven xerrades i es podia gaudir d’una biblioteca. L’obrerisme també va obrir els seus espais durant les primeres dècades del XX. A Mollerussa una Societat Obrera feia els seus primers passos el 1905, poc després donaria lloc a l’organització dels primers sindicats que més endavant es relacionarien amb la CNT. Altres pobles com Juneda que organitzava la seua Societat Obrera cap a 1915 amb un recorregut similar cap a la Confederació i Torregrossa que tindria la seua entitat obrera el 1920 amb un nom tan adequat per l’època com Els Soviets. La dictadura de Primo de Rivera va aturar l’expansió de l’obrerisme, però l’adveniment de la Segona República va permetre obrir nous espais (com p. ex. una biblioteca Llibertària a Linyola). La llarga nit del franquisme no sols va tancar tots aquests centres, sinó que va esborrar el rastre de la memòria de la major part dels habitants d’aquests pobles.

No va ser fins a mitjans dels anys 80 en què va reaparèixer el primer espai en aquestes comarques, el Casal Mascançà. Aquest centre tenia el seu espai a l’actual avinguda del Canal de Mollerussa, a banda dels actes societaris propis, s’hi va organitzar una ràdio (Ràdio Ponent). Malauradament, l’espai no va aconseguir consolidar-se i va desaparèixer. Finalment, a principis del 2000 hi hagué un intent d’engegar l’Ateneu Popular de la Plana d’Urgell, però no va aconseguir aglutinar un grup prou estable al seu voltant.

Avui tenim diverses cases okupades pròximes (Balaguer, Tàrrega, Cervera i Mollerussa), però encara no hem aconseguit recuperar aquella xarxa que van sembrar i alimentar els nostres besavis i avis. Aquest és el nostre repte, aconseguir construir un edifici que sigui herència d’aquest passat gairebé desconegut, que ens permeti aixecar la bandera que els nostres avis van suar per aixecar i que els nostres pares van lluitar perquè pogués reeixir, ara ens toca a nosaltres cridar ben alt que no hem perdut cap guerra, només una batalla, hem de mirar cap endavant sabent que portem darrera.

0 Comments:

Post a Comment